En la nova realitat que estem vivint a les societats occidentals, com la nostra, esdevé fonamental utilitzar, organitzar, gestionar i interpretar el coneixement. Les tecnologies de la informació i de la comunicació tenen un poder enorme de transformació de les estructures i processos de producció econòmica, de les formes de vida o de les relacions socials. Posseeixen una gran capacitat per crear estats d’opinió, articular discursos i delimitar allò que és rellevant socialment.

La construcció de les democràcies occidentals, fa un segle i mig aproximadament, es va sustentar en l’escola i en els mitjans de comunicació com a agents principals de la consciència històrica i dels referents socials. Avui en dia no cal fer estudis gaire profunds per visualitzar com els mitjans de comunicació s’han constituït com a única columna de la consciència col·lectiva, en detriment de l’escola. 

És en aquest context que l’Educació en Comunicació (EC) apareix com un factor clau per capacitar la ciutadania en la interpretació crítica dels missatges, per accedir, entendre, gestionar i usar la informació rebuda. Una EC que apareix com un projecte compartit entre l’escola, les famílies, els mitjans de comunicació, les institucions públiques i el conjunt de tota la societat civil. 

Cada vegada s’observa més com d’imprescindible és treballar en l’alfabetització sobre els mitjans de comunicació, com de necessari és superar el model tradicional d’escola i adaptar-la a les noves necessitats; com de peremptori és dotar els nens i nenes, i a tota la ciutadania, de la capacitat crítica que els permeti ser actors socials i no subjectes passius; com d’urgent és posar a la seva disposició les eines ètiques per aprendre a interpretar i reflexionar sobre la informació i els models socials que reben.

Tal com va assenyalar la UNESCO en el seu Seminari de Sevilla de l’any 2002, “l’EC forma part dels drets fonamentals dels ciutadans en tots els països del món, de la llibertat d’expressió i del dret d’informació, i contribueix a establir i mantenir la democràcia. Una EC que significa ensenyar i aprendre amb i sobre els mitjans de comunicació; que significa l’anàlisi crítica i la producció creativa; que significa promoure l’esperit de comunitat i de responsabilitat social, així com l’autonomia personal. Una EC que ha de tenir un lloc en l’àmbit de l’educació formal i en el de l’educació no formal.”

Des de la docència observem com cada vegada sembla haver-hi una diferència més gran entre el món dels joves fora de l’escola i l’experiència a l’aula. A hores d’ara hi ha un contrast extraordinari entre els alts nivells d’activitat que caracteritzen les cultures de consum de la comunicació dels nens i nenes i la passivitat que envaeix, cada vegada més, la seva educació.

Som conscients que l’escola necessita dotar-se de nous continguts, però al mateix temps ha de llençar pes. El coneixement no és l’acumulació d’informació, sinó l’adquisició d’hàbits, de tècniques i de recursos. L’EC representa aprendre un entramat d’habilitats instrumentals d’un gran nivell d’innovació educativa i, especialment, significa alimentar-se de recursos per a una visió del món lliure i crítica.

Situats, per altra banda, en un període de canvis polítics i de canvis en la legislació relacionada amb el sistema educatiu i amb la preocupació afegida per la crisi creixent de l’educació, que ha estat provocada per una dinàmica formativa força descoratjadora; veiem com els poders públics es mostren inoperants per posar les condicions necessàries que facin possible formar ciutadans i ciutadanes ben informats i responsables. 

Curs rere curs, diverses fornades d’escolars van passant per les nostres aules sense poder adquirir les competències mínimes d’alfabetització en comunicació audiovisual; sense saber llegir ni escriure en els nous llenguatges; sense poder disposar de les capacitats crítiques imprescindibles per entendre i ser autònoms socialment, davant les realitats complexes que hauran de viure i que formaran part de la seva vida quotidiana.

¿Algú s’imagina que la societat agrària no hagués ensenyat als seus membres com es feia servir l’aixada, quan plantar les llavors, com i quan regar, o com conservar els fruits? ¿Per què, doncs, la nostra societat postindustrial, la nostra societat del coneixement no ensenya als seus integrants el funcionament dels instruments per comunicar-se, les pautes per orientar-se i sobreviure èticament en l’oceà de la informació? ¿Per què no potencia la consciència crítica per ser ciutadans autònoms?

En els darrers temps, la pressió des de diversos sectors educatius ha fet que algunes institucions hagin inclòs en la seva agenda l’EC. Una inclusió, però, que se’ns apareix, en massa ocasions, com una mera operació de prestigi i d’imatge, més aparent que real; educativament irrisòria, socialment irrellevant, que no ens fa avançar significativament en el camí cap a l’educació en mitjans; que no soluciona la paràlisi i la manca de reflexos institucional davant d’aquesta qüestió. 

Volem oferir al nostre alumnat el coneixement crític i les eines analítiques que creiem que els serviran per convertir-se en uns agents socials autònoms i racionals. Els mitjans estan lligats a xarxes més grans de poder social, econòmic i institucional, i és important que els nois i les noies entenguin les maneres complexes com funcionen.