- El desconeixement dels efectes dels mitjans en els infants i els joves segueix situant-se en uns límits incomprensibles per a una societat europea del segle XXI. Són cada cop més els professionals no només de l’educació, sinó també de la salut o dels serveis socials, que demanden un conjunt d’estudis específics i sistemàtics sobre la matèria.

- No s’ha posat en funcionament cap programa reglat amb caràcter prescriptiu i obligatori d’EC a l’educació obligatòria. Les iniciatives dutes a terme són parcials, quantitativament insuficients, mal dotades econòmicament i graviten en la bona voluntat del professorat.

- La formació per al professorat pel que fa a qüestions estratègicament clau, com ara l’anàlisi crítica dels mitjans o l’aprenentatge del llenguatge comunicatiu, segueix restant en uns nivells residuals. 

- El tractament de les necessitats educatives per part dels mitjans cau, un cop i un altre, en la superficialitat, en el desconeixement o en la frivolitat.

- La immensa majoria dels mitjans de comunicació de masses no s’han dotat de consells educatius.

- Ni la major part de les cadenes de televisió ni els anunciants no han complert els seus compromisos d’autoregulació pel que fa als continguts de risc per a nens i joves.

Des de cap instància no observem una voluntat clara, una política ferma per ensenyar els escolars a comprendre i a expressar-se en el llenguatge audiovisual, ni per formar-los per tal que sàpiguen dialogar críticament amb la realitat audiovisual i dosificar-la racionalment. 

Una de les conclusions del Llibre Blanc: L’educació en l’entorn audiovisual deia: “és urgent una implicació major de l’Administració per tal que l’educació en comunicació audiovisual, tant des de l’aspecte purament tecnològic com des de la formació en la lectura dels mitjans, arribi a les escoles d’una manera menys voluntarista. Cal potenciar la introducció d’un currículum oficial d’educació en comunicació”.

Un altre document important com és La competència bàsica en Educació Audiovisual, elaborat pel Departament d’Educació, consisteix en un complet desplegament d’habilitats i competències en educació audiovisual. Emfasitza que l’educació audiovisual és “una competència bàsica que hauria de tenir el mateix nivell que les competències instrumentals”, defineix objectius per nivells, elabora una detallada seqüenciació dels aprenentatges..., però paradoxalment, després, quan girem la vista cap a l’aula, observem que no existeix ni un minut a l’horari escolar perquè l’alumnat pugui fer seves aquestes competències, si no és que un determinat professorat fa un sobreesforç i encapçala iniciatives d’aquest tipus. ¿Com hem d’interpretar aquest document orfe, sense acompanyament d’un temps i d’uns continguts obligatoris en el currículum? ¿És una maniobra de distracció per als qui sí que volen implementar l’Educació en Comunicació?

Malauradament no observem avenços significatius, canvis que es puguin constatar des del dia a dia de les aules. Més d’un milió d’escolars a Catalunya segueixen ensenyaments obligatoris sense que tinguin oportunitat de formar-se en el llenguatge més influent i poderós del seu món. 

Documents, declaracions, llibres, manifestos s’han succeït en els darrers temps, però, com diem, la immensa majoria dels nens i de les nenes, dels nois i de les noies, es veuen privats del coneixement d’un llenguatge fonamental en el seu món; desconeixen els aspectes més bàsics dels recursos comunicatius, la qual cosa els condueix a un nou analfabetisme; estan desposseïts d’un bagatge crític i d’autoreflexió, i per tant se’ls fa molt difícil alliberar-se de l’alienació que els inoculen els mitjans de comunicació dominants.

Cal demanar que l’aspiració legítima d’aquest tipus d’educació no es transformi en operacions de prestigi i d’autoguarniment polític, que des de la valentia es lluiti contra el burocratisme que paralitza el nostre sistema educatiu, i que des de la lleialtat i la responsabilitat social es posin en funcionament mecanismes que facin que des del carrer (de tots els carrers), i que des de les aules (des de totes les aules) la ciutadania pugui exercir el seu Dret a l’Educació en Comunicació.

Si els poders públics no en saben o no són capaços d’orientar, regular i organitzar el rumb comunicatiu i tecnològic de la nostra societat en una direcció basada en l’ètica, la crítica i l’autonomia de les persones, caldrà que deixin via lliure perquè la societat civil pugui intervenir en aquesta transcendental qüestió.