La 29a Conferència General de la UNESCO, adoptant la resolució provisional 61, va decidir que el seu programa de 1998-1999 inclogués el suport a l’educació en comunicació perquè la creació d’espais mediàtics per als joves fossin garantits en diferents modalitats i accions. Aquestes accions es basen en nombrosos esdeveniments i documents de la UNESCO i dels seus estats membres, sobretot en la “Declaració Grünwald d’educació mediàtica” (1982), el Col·loqui de Tolosa “Noves direccions de l’educació en comunicació mediàtica” (1990) i la conferència de Viena “Educar per als Mitjans de Comunicació i l’Era Digital” (1999).

23 convidats representants de 14 països van participar en aquest seminari. A partir de les recomanacions del seminari, els estats membres de la UNESCO prepararan noves accions a través d’un programa especialitzat en educació mediàtica i la creació d’un espai mediàtic per als joves.

Una altra referència és la 25ena sessió de la Conferència General de la UNESCO (París, novembre del 1989), que contemplà “el desenvolupament d’una educació mediàtica crítica, que emfatitza el desenvolupament de la consciència crítica, la capacitat de reacció davant de qualsevol tipus d’informació i la formació dels usuaris per a la defensa dels seus drets”.

Objectius generals del seminari

- Promoure l’educació mediàtica a través de perspectives regionals i afavorint els intercanvis;
- Proposar una legislació innovadora sobre l’educació mediàtica i el currículum escolar en matèria de mitjans de comunicació; 
- Millorar la cooperació entre funcionaris, investigadors, educadors i professionals dels mitjans. 

Definició i  principis generals de l’educació en comunicació (adoptats a la Conferència de Viena)

L’educació en comunicació:
- Fa referència a tots els mitjans de comunicació i inclou textos i gràfics, so, imatge fixa i en moviment, transferits a través de qualsevol tecnologia;
- Permet la comprensió dels mitjans de comunicació social i facilita la facultat d’utilitzar-los per comunicar-se amb els altres;
- Garanteix: la identificació de les fonts, dels interessos socials, comercials i/o culturals i dels contextos dels textos mediàtics; l’anàlisi crític de la recepció i la creació de mitjans de comunicació propis; la interpretació dels missatges i dels valors que ofereixen els mitjans; l’obtenció o demanda d’accés als mitjans de comunicació tant per la recepció com per la producció; la selecció dels mitjans adequats perquè els joves puguin comunicar els seus missatges o històries i esperar-ne una audiència.

L’educació en comunicació forma part dels drets fonamentals dels ciutadans en tots els països del món, de la llibertat d’expressió i del dret d’informació, i contribueix a establir i mantenir la democràcia. Reconeixent el caràcter divers del desenvolupament de l’educació en comunicació als diferents països, els participants al seminari de Sevilla, que han seguit de prop les definicions anteriors desenvolupades a la conferència de Viena el 1999, recomanen la introducció de l’educació en comunicació arreu on sigui possible, ja sigui als currículums escolars nacionals, a l’ensenyament superior, no formal i/o a la formació permanent.

Definició operativa:

Més enllà de la definició general i la declaració de principis, en relació amb la Conferència de Viena, tots els membres del seminari de Sevilla van estimar que, perquè l’educació en comunicació funcioni, sigui visible i legítima, cal especificar els objectius següents:

- Educació en comunicació vol dir ensenyar i aprendre amb i SOBRE els mitjans de comunicació, més que no pas MITJANÇANT els mitjans de comunicació. 
- L’educació en comunicació comprèn l’anàlisi crítica I la producció creativa. 
- L’educació en comunicació pot i ha de tenir lloc en l’àmbit de l’educació formal i en de l’educació no formal.
- L’educació en comunicació ha de promoure l’esperit de comunitat i de responsabilitat social, així com l’autonomia personal.

L’educació en comunicació ha d’utilitzar aquesta definició operativa per interpretar i valorar els continguts del currículum relacionats amb els mitjans així com l’adquisició, per part de l’alumnat i del professorat/formadors, d’una forma adaptada al medi cultural propi i a les seves produccions.

L’educació en comunicació s’hauria de dirigir, prioritàriament, als joves d’entre 12 i 18 anys, tal com es reconeix als programes de Comunicació i Informació de la UNESCO, per bé que s’haurien de tenir molt en compte, també, els missatges adreçats als infants de 5 a 12 anys, a causa del desenvolupament i les necessitats d’aquests (adquisició de coneixements, distinció realitat/ficció, desenvolupament de la identitat i de la consciència ciutadana).

Emparats per aquestes definicions, els participants del Seminari de Sevilla recomanen el desenvolupament de les cinc àrees següents:

1) Plataformes d’investigació per als responsables de planificar i decidir, per als altres investigadors i per al públic en general.

- Inventari de mètodes existents per a l’educació en comunicació.
- Recopilació i difusió de les investigacions existents.
- Desenvolupament de procediments d’avaluació d’acord amb l’especificitat de l’educació en comunicació en contextos d’educació formal i no formal.
- Promoció de la recerca, essent l’educació en comunicació amb els pares una línia prioritària.

2) Formació del professorat i d’altres col·lectius involucrats, formadors d’ONGs, futurs mestres, estudiants.

- Desenvolupament d’una certificació apropiada, si és possible.
- Desenvolupament de programes escolars sobre l’educació en comunicació, formal i no formal.
- Creació de guies per al professorat i per als pares, en diversitat de suports i materials (una col·lecció de publicacions anomenada ‘Pilot’ i caixes d’eines, adaptables a la diversitat regional.
- Cursos d’estiu d’educació en comunicació per al professorat.
- Redacció d’una publicació breu amb indicacions per a l’alumnat.
- Creació de cursos a distància.

3) Associacions de mitjans amb escoles, ONGs, d’altres institucions o actors públics o privats.

- Desenvolupament de relacions amb el sector i la indústria dels mitjans.
- Desenvolupament de relacions amb fundacions (dins dels sectors implicats o no).
- Redacció de directrius per l’educació en comunicació i l’ètica.
- Creació d’una plataforma per les relacions amb la indústria: pressionar les empreses mediàtiques, el desenvolupament de normatives de la indústria per l’educació en comunicació, assegurant la independència d’investigadors i usuaris.

4) Creació de xarxes per a tots els implicats i per al públic en general.

- Creació de llocs web per a implicats, formadors i professorat.
- Creació d’un portal de recursos per l’educació en comunicació.
- Reorientació de la Clearinghouse UNESCO sobre la Violència a la Pantalla per estendre’n les activitats als programes d’educació en comunicació per als joves i per coordinar una recerca mundial de corresponsals.
- Organització regular de fòrums locals, nacionals i internacionals, lligams amb les escoles i tramesa de certificats d’excel·lència amb el segell de la UNESCO.
- Creació d’una xarxa de festivals especialitzats de cinema i televisió.
- Proveïment d’accés als recursos de dades i facilitats per a la traducció.
- Consolidació de federacions existents o d’associacions professionals i centres de documentació.

5) Consolidar i promoure l’esfera pública entre tots els actors de la societat civil: pares, professors, ONGs, grups de joves, associacions de consumidors, d’espectadors i reguladors.

- Publicació de directives per a la televisió pública.
- Publicació de recomanacions de suport als mitjans públics, sense afany de lucre ni interès comercial, sobretot quan s’adrecen als joves.
- Creació de consciència pública sobre la programació destinada als joves.
- Campanyes de sensibilització adulta sobre la necessitat d’una educació en comunicació en el marc de l’educació formal i no formal.
- Suport a les institucions de control per garantir la qualitat i l’accés als mitjans per part dels joves.
- Suport a l’aplicació de la Convenció de Florència (i al Protocol de Nairobi) sobre l’excepció dels drets d’autor en l’ús educatiu no comercial dels mitjans.
- Producció d’un documental televisiu internacional, o en un altre format, per promoure la comprensió sobre els mitjans.